La Font del Gatoi

 

Retornava en Bonet, de la Mora-Comtal, de la treballada al seu molí. De sobte oeix uns sospirs finíssims, tènues, com de moribund. Esguarda, observa els  voltants i veu rere un reboll la dona de fum i aigua que tenia la cuixa trencada per un tret d’escopeta. El Bonet s’espanta, però ella li suplica i prega que la porti al forat de les “Encantades”. Per paga i gratitud li atorgaria la gràcia de llaurar amb un jou d’or i de plata. En Bonet, temorós de les facècies d’eixes dones, refusa i llampant es gira cap a casa. L’encantada insisteix:

 

No heguis paüra,
que no et vindrà cap malura;
oiràs molts sorolls,
saücs i enrenous,
no t’espantaràs,
ni et giris endarrere

en el camí i carrera…

 

En Bonet encara tem més. La dona de fum i aigua insisteix i el menaça:

 

No m’hi vols portar?
mai més ni pobre, ni ric seràs,
en molí mai més tampoc moldràs…

 

L’encantada en veure la mala voluntat d’en Bonet, s’aixeca i ranquejant s’encamina a la font. En Bonet se la guaita esmaperdut; la dona ranquejant i arrossegant la cama vers la font, s’adreça, es treu un borrall de llana, tapa la font,… i la font s’estronca. La malifeta de l’encantada es complí: avui contemplem les runes del molí i la font eixuta.

 

No havien passat molts de dies des que la font d’en Bonet s’havia eixugat quan les veïnes de la Mora-Comtal es trobaven aplegades al peu del Serrat de les Fonts. De sobte callen. Escolten i d’un gran forat, oïen uns xiscles horrorosos, uns marrameus tan feréstecs que de no ser tanta colla haurien fugit aterrides. Valentes anhelen veure que eixirà d’aquest enrenou que s’apropa pausadament. I veuen sortir un gat grossíssim roent de foc i amb uns miols eixordadors. Ràpidament s’allunyen, deixen pas al gat, i a les vint passes ja el perden de vista i no albiren rastre, ni senyal enlloc.

 

Esfereïdes es pregunten: d’on ha vingut el monstre? Totes creuen que és una malvestat de la dona de fum i aigua a la qual en Bonet no volgué acompanyar.

 

Aixa expliquen el motiu del nom de la “Font del Gatoi”.